HA MORT LO WISQUI
El Wisqui era un gosset que va aparèixer per Artesa durant el 2004; segons es va saber sobrevivent d’un grup de gossos que voltaven per Puigverd i que encalçats i apedregats pels nens del poble van poder escapar de la bretolada matussera. Van seguir el canal i algun d’ells com el Wisqui, van aparèixer per Artesa. Dels altres no se’n va saber res més , ell va vagar pel poble un any llarg. S’alimentava de crostons de pa i de fruita del camp, li encantava. La quitxalla del poble, sempre respectuosa amb els animals, li donava menjar i foren ells qui li posaren el nom de Wisqui. Ho sé de bona font perquè el meu petit, el Pau, era entre la colla.
Els de l’Alternativa estàvem amb l’intent d’obrir una protectora, però no encertàvem el quan ni el com. Des de feia anys, ja amb el consistori del Josep Drudis, havíem pogut aconseguir que l’Ajuntament establís un acord amb una canera de Lleida, generalment era “Amics dels animals” i a canvi d’una quantitat per animal acollien els gossets perduts pel poble, però això no era regular i només funcionava de tant en tant. En temps del Ricard Pons ens van cedir l’antic escorxador com a futura i possible protectora, el Wisqui va ser el primer a entrar-hi. Les dependències no oferien cap tipus de d’estança digna ja que eren els primers temps i no teníem cap mitjà per fer acollidor l’espai. Recordo que estava dins d’una caseta de porcs amb una reixa al damunt perquè no s’escapés. Buixia i estava molt enfadat perquè no li agradava estar tancat. Segons el veterinari tenia uns vuit anys i poc futur de cara a l’adopció (en general la gent vol gossos joves).Vam decidir quedar-nos-el per l’era, una finca a prop del poble. A partir d’aquell moment va gaudir d’un espai , menjar, aigua neta i carícies. També tenia una feina: guardar el mas i la va fer bé: mai més no ens hi van entrar. Al cap de dos anys llargs- la protectora ja funcionava i havíem millorat molt l’estat de les dependències- va aparèixer una gossa, la Bruna, amb set cadells d’un mes i mig, esquerps i porucs, ja que s’havien criat dins d’un tub de reg i s’amagaven cada cop que veien un humà. Un d’aquests cadells, el Barlet, va ser el company inseparable del Wisqui; ens va ajudar a educar-lo i ara és mansoi, obedient i afectuós.
Tothom recorda els animals que ha tingut al llarg de la vida, però com les persones, uns es recorden més que altres.
El Wisqui era un gos sense pedigrí, ben segur creuat de pitbul i gran danès; oferia una imatge ferotge i poc acollidora, una mica malcarat en aparença, però en realitat era intel.ligent, noble i cordial i mai no va mossegar cap humà ni gran ni petit. Amb els seus companys cànids no podem dir el mateix, era territorial i poc amic de compartir- el Barlet era una excepció- ja que era com el seu fill. Ho dic perquè abans del Barlet li havíem portat algun animalet adult i sempre havien acabat partint peres, per això em vaig decidir per un cadell, no el veuria com un rival i creixeria al seu costat sense adonar-se’n. Així va ser, eren inseparables i encara que el petit ja li pujava un pam, qui manava era ell i l’altre obeïa com un corderet. Ell li va ensenyar a no entrar en certes dependències del mas: la llar de foc, l’hort on hi ha les verdures...a seure a l’ordre, a acudir quan el criden...De bordar el Barlet no en volia saber res, ho havia de fer el Wisqui. Ara que ja no hi és no li toca més remei, però el seu buixit és de dol, el busca pertot, fins fa córrer el pestell de la llar de foc i entra a la dependència prohibida, però tot és envà i s’ensuma que ja no tornarà. Va fer l’última visita al veterinari ara farà just una setmana, per donar-li la darrera injecció, la que el separaria de la vida, però que l’alliberaria de l’agonia de la mort.
Va viure amb dignitat i afecte i així va morir, tal com hauria de ser la vida de qualsevol ésser viu si hi hagués justícia.
Eulàlia Solà
