ÀLBUM DE FOTOS DELS GOSSETS DEL REFUGI EN ADOPCIÓ:

Vols adoptar un gos? Mira aquest àlbum amb les fotos dels gossos que hi ha al refugi esperant trobar una llar:

9 oct 2011

PINTO, Sempre estaràs amb nosaltres...






















El Pinto va arribar fa uns mesos al refugi. Una voluntària el va veure desorientat pel carrer i no va dubtar en agafar-lo. El seu aspecte era nefast,no tenia pèl i semblava qualsevol cosa menys un gos . Va donar positiu en sarna i vam començar el tractament. Ràpidament es va guanyar el cor de totes les voluntàries ja que tot i estar malalt sempre estava agraït i tenia ganes de mimos. El tractament per la sarna va ser complicat, en una protectora on hi ha altres gossos és díficil tenir un gos totalment separat per evitar el contagi. Però ho vam conseguir, després de molts banys, medicacions, pinso especial... Va superar la SARNA! Semblava que tot aniria bé, fins i tot vam trobar uns possibles adoptants que també es van enamorar del seu encant natural. Però el pitjor estava per venir. Va deixar de menjar, cada vegada estava més prim... Sí: va donar positiu en leishmania i ja tenia insuficiència renal. Però el Pinto tenia moltes ganes de viure i lluitar i vam intentar donar-li la medicació tant per la leishmania com per la insuficiència renal. Vas marxar a casa d'una voluntària d'acollida on vas conèixer el vertader paradís. Gràcies a la casa d'acollida el Pinto va poder viure les seves últimes setmanes més feliç del que mai es va poder imaginar que podria arribar a ser. Mimos i atencions constants, una cuinera particular, un llitet ben calentet i còmode, passejos pel camp...

La malaltia ha vençut al Pinto però de ben segur que la felicitat i el haver pogut conèixer l'amor d'una família gràcies a la seva casa d'acollida han fet que els últims dies de la seva vida hagin estat els més meravellosos mai somiats. Continua somiant petit, nosaltres sempre et durem al cor.




La quietud sujetó con recia mano
al pobre perro inquieto,
y para siempre
fiel se acostó en su madre
piadosa tierra.

Sus ojos mansos
no clavará en los míos
con la tristeza de faltarle el habla;
no lamerá mi mano
ni en mi regazo su cabeza fina
reposará.

Y ahora, ¿en qué sueñas?
¿dónde se fue tu espíritu sumiso?
¿no hay otro mundo
en que revivas tú, mi pobre bestia,
y encima de los cielos
te pasees brincando al lado mío?

¡El otro mundo!
¡Otro… otro y no éste!
Un mundo sin el perro,
sin las montañas blandas,
sin los serenos ríos
a que flanquean los serenos árboles,
sin pájaros ni flores,
sin perros, sin caballos,
sin bueyes que aran…

¡El otro mundo!
¡Mundo de los espíritus!
Pero allí ¿no tendremos
en torno de nuestra alma
las almas de las cosas de que vive,
el alma de los campos,
las almas de las rocas,
las almas de los árboles y ríos,
las de las bestias?

Allá, en el otro mundo,
tu alma, pobre perro,
¿no habrá de recostar en mi regazo
espiritual su espiritual cabeza?
La lengua de tu alma, pobre amigo,
¿no lamerá la mano de mi alma?

¡El otro mundo!
¡Otro… otro y no éste!
¡Oh, ya no volverás, mi pobre perro,
a sumergir los ojos
en los ojos que fueron tu mandato;
ve, la tierra te arranca
de quien fue tu ideal, tu dios, tu gloria!

Pero él, tu triste amo,
¿te tendrá en la otra vida?
¡El otro mundo!…
¡El otro mundo es el del puro espíritu!
¡Del espíritu puro!
¡Oh, terrible pureza,
inanidad, vacío!

¿No volveré a encontrarte, manso amigo?
¿Serás allí un recuerdo,
recuerdo puro?
Y este recuerdo
¿no correrá a mis ojos?
¿No saltará, blandiendo en alegría
enhiesto el rabo?
¿No lamerá la mano de mi espíritu?
¿No mirará a mis ojos?

Ese recuerdo,
¿no serás tú, tú mismo,
dueño de ti, viviendo vida eterna?
Tus sueños, ¿qué se hicieron?
¿Qué la piedad con que leal seguiste
de mi voz el mandato?

Yo fui tu religión, yo fui tu gloria;
a Dios en mí soñaste;
mis ojos fueron para ti ventana
del otro mundo.
¿Si supieras, mi perro,
qué triste está tu dios, porque te has muerto?

¡También tu dios se morirá algún día!
Moriste con tus ojos
en mis ojos clavados,
tal vez buscando en éstos el misterio
que te envolvía.
Y tus pupilas tristes
a espiar avezadas mis deseos,
preguntar parecían:
¿Adónde vamos, mi amo?
¿Adónde vamos?

El vivir con el hombre, pobre bestia,
te ha dado acaso un anhelar oscuro
que el lobo no conoce;
¡tal vez cuando acostabas la cabeza
en mi regazo
vagamente soñabas en ser hombre
después de muerto!
¡Ser hombre, pobre bestia!

Mira, mi pobre amigo,
mi fiel creyente;
al ver morir tus ojos que me miran,
al ver cristalizarse tu mirada,
antes fluida,
yo también te pregunto: ¿adónde vamos?

¡Ser hombre, pobre perro!
Mira, tu hermano,
ese otro pobre perro,
junto a la tumba de su dios, tendido,
aullando a los cielos,
¡llama a la muerte!

Tú has muerto en mansedumbre,
tú con dulzura,
entregándote a mí en la suprema
sumisión de la vida;
pero él, el que gime
junto a la tumba de su dios, de su amo,
ni morir sabe.

Tú al morir presentías vagamente
vivir en mi memoria,
no morirte del todo,
pero tu pobre hermano
se ve ya muerto en vida,
se ve perdido
y aúlla al cielo suplicando muerte.

Descansa en paz, mi pobre compañero,
descansa en paz; más triste
la suerte de tu dios que no la tuya.
Los dioses lloran,
los dioses lloran cuando muere el perro
que les lamió las manos,
que les miró a los ojos,
y al mirarles así les preguntaba:
¿adónde vamos?
"Elegía en la muerte de un perro" - Miguel de Unamuno

2 comentarios:

Alternativa Ecologista d'Artesa de Lleida dijo...

Gràcies de tot cor a la casa d'acollida del Pinto que va decidir altruistament donar-li les millors atencions i cuidados. Sense aquesta, el Pinto potser hagués mort sol o entre reixes i en canvi, ho va fer feliç als braços de la persona que probablement en menys dies més hagi estimat. Només va estar-hi unes setmanes, però crec que aquestes l'hi van contar per mil. Laura.

Rínxols dijo...

He llegit la notícia i m'ha afectat moltíssim... Era tant bon gos!!