Aquesta és la història de la Nika:
Hola, em dic Nika (de bonica) però possiblement em reconegueu per BONI, el
nom amb el que la protectora d’Artesa em van batejar. El meus germans i jo vam
ser fruit d’una camada no desitjada. Alguns d’ells van morir, d’altres els van
regalar i jo em vaig quedar amb la meva germana Xula i el meu germà Leo. Vam créixer
a la torre d’un senyor que no ens volia i quan teníem sis mesos va decidir
abandonar-nos. No recordo el seu nom però sé que a la protectora li deien covard
i egoista perquè ens va abandonar lligant-nos en una reixa propera a la
protectora esperant que alguna voluntària ens recollís. Recordo estar hores
lligada amb aquella corda tan curta amb molta calor i esgotament. Estava molt
espantada, sentia gossos bordar fins que un cotxe va parar a prop d’on ens
havien lligat. Va baixar una senyora molt simpàtica i en veure’ns allí lligats
es va ficar les mans al cap: “qui és capaç de fer una cosa així?” deia. Ens va
agafar amb molt carinyo i ens va donar un menjar exquisit.
Així vam entrar a
formar part de la família peluda de la protectora. Allí ens van curar ja que
teníem parvovirosis i van intentar per tots els mitjans que superéssim la por i
la tristesa. Jo he de reconèixer que m’ho passava molt bé jugant amb la resta
de companys i el diumenge m’encantava sortir de passeig amb les nenes del
poble.
Però sentia a parlar de que hi havia companys que marxaven adoptats i
eren encara més feliços, i jo els tenia enveja. Alguna vegada s’havien
interessat per mi i els meus germans però som tan porucs que no ens donaven cap
oportunitat.
Una tarda vaig tenir un bon pressentiment: la Natàlia i la seva parella
venien a adoptar una gosseta, no tenien prejudicis i es van deixar aconsellar
per les que fins ara havien estat les meves “mamis”. Jo no m’ho creia,
desconfiava d’aquella gent: i si em tornaven a abandonar? Al menys a la
protectora estava segura, cuidada i era estimada. I ara encara ho sóc més. La
meva nova família té molta paciència amb mi, cada dia fan molts esforços per
ajudar-me a perdre la por i integrar-me, jo no els puc estar més agraïda!
He viscut més d’un any a la protectora i he ESTAT UNA GOSSA INVISIBLE per
molta gent que ha preferit comprar un gos de raça o adoptar un cadell, però per
sort la família de la Natàlia ha volgut
mirar on altres no veien res suficientment bo.
Jo ara sóc feliç i tinc un desig pel 2014: que més gent s’animi a adoptar
gossos especials i invisibles com jo. El meu somni s’ha fet realitat, tan de bo
als meus companys que s’han quedat al refugi esperant els hi arribi la seva
oportunitat algun dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario